Les hores detingudes, Ramon Solsona (Kim López Güell)

Fitxa bibliogràfica - LES HORES DETINGUDES

Títol: Les hores detingudes
Autor(a): Ramon Solsona
Nacionalitat: Catalana
Editorial: Quaderns Crema
Data de publicació: Desembre 1993
Saga: Autoconclusiu
Pàgines: 184
Gènere: Drama, novel·la
Gènere segons fotografia: Evocative - Tragic (Evocatiu - Tràgic)

Sinopsi de l'editorial

Ostia Antica esdevé, per un tràgic accident, el centre i el focus d’atenció en la memòria d’un jove vidu, en l’intent de fixar el fulgor d’una vida apagada (la de la seva dona) abans que no es corqui i passi avall amb el temps. La rememoració del protagonista s’enriqueix amb els punts de vista dels altres personatges de la novel·la (el sogre, les filles), i confegeix un savi entramat contrapuntístic. Les hores detingudes es converteix d’aquesta manera en l’exploració d’un sentiment tan antic com el dolor de l’absència.
(Extreta de la seva pàgina web)

Opinió personal (sense "spoilers")

En realitat ja he fet una ressenya al meu blog (juntament amb la Maria i l'Elena), així que tècnicament ja he escrit la meva opinió sobre la novel·la. Per això és possible que aquest breu comentari sigui molt sembant a l'altre que ja vaig publicar. Intentaré, això sí, no fer aquest escrit aquí massa extens.

Com a comentari general de la novel·la, em va agradar molt. Crec que està ben escollida, i que amaga força temes al fons que donen molt de si. El problema és que no crec que sigui convenient per a qualsevol lector. No és trepidant i àgil, sinó que aposta per la reflexió i la tendresa, amb la qual cosa la novel·la resulta lenta i pausada. Entenc, així, que qui la llegeixi ha de ser pacient. Qui busqui una novel·la plena de fets, girs de trama i misteris bé podria deixar de llegir aquesta publicació i buscar-ne una altra.

Ara parlaré una mica més de la meva pròpia experiència amb el llibre. No vaig trigar massa a llegir-lo, potser una setmana, a causa de la feina escolar. Com he dit abans, és un llibre que s'ha d'assaborir. La història està com sospesa, la coneixem a partir dels pensaments dels protagonistes, que apareixen com a narradors caleidoscòpics. En especial coneixerem els del pare, també sobre el dia en què la seva dona va morir i a partir d'una carta que ella va deixar escrita. Sens dubte els personatges juguen un paper molt més important que no pas l'acció, que bàsicament es redueix a un sol fet: la mort de la dona. 

Rere els temes de l'amor, la mort i el dolor de l'absència, la lectura n'amaga un altre: les diverses maneres d'afrontar una pèrdua. No tothom reacciona de la mateixa manera davant un fet així, i hi ha postures més, diguem, dignes que altres. És sorprenent veure com, a vegades, els que menys esperes són els que afronten millor tragèdies com aquesta.

Malgrat la duresa que a vegades transmet el llibre, aquest està narrat d'una forma molt dolça i tendra. M'agradaria destacar l'habilitat de l'autor de canviar la veu narrativa, en especial la de les petites. Potser les nenes són en certes ocasions massa poc creïbles, però en general estan ben aconseguides: transmeten innocència i ingenuitat.

Per últim voldria fer un apunt sobre la meva elecció del gènere literari. He classificat primer la novel·la dins el gènere del drama, perquè crec que el tema de la mort i l'absència en formen part. Després, però, seguint l'esquema de la fotografia amb els gèneres existents, he triat el que diu "evocatiu". És el que encaixa millor: una novela reflexiva i plena de pensaments, que penetra dins la ment dels personatges. A més m'he decantat pel subgènere de "tragèdia", a falta d'un millor (ni comèdia ni eròtica ni política són aplicables al llibre). He de dir, però, que no estic del tot d'acord amb què sigui una tragèdia. Vull dir, és dramàtic, però és més una novel·la de superació i consol. Per això no he etiquetat l'entrada amb aquesta paraula.

Fitxa bibliogràfica - LA DONA QUE ES VA PERDRE

Títol: La dona que es va perdre
Autor(a): Marina Espasa
Nacionalitat: Catalana
Editorial: Empúries (Narrativa), dins Grup 62
Data de publicació: Febrer 2012
Saga: Autoconclusiu
Pàgines: 256
Gènere: Fantasia

Sinopsi de l'editorial

L'Alícia és una arquitecta sense ànims que, un dia, coneix un topògraf tímid i amb ulleres de pasta que li roba el cor. Però l'Artur i la Júlia, els socis del despatx de l'Alícia, estan convençuts que el topògraf és un talp, un espia d'un altre món que ha vingut a cartografiar el nostre. Quan el topògraf fa un bot i salta per la finestra, l'Alícia decideix fiar-se de la seva intuïció i seguir-lo fins a descobrir què s'amaga sota els carrers de la ciutat. 

La dona que es va perdre és una novel·la de fantasia subtil, una faula contemporània que explora els límits de la realitat i la versemblança fins a fer-nos dubtar de tot el que ens envolta.
(Extreta de la seva pàgina web)

Per què em crida l'atenció?

Potser el booktrailer del Jordi i l'Hugo em va influenciar, no ho sé. El que és cert és que aquesta novel·la em va cridar l'atenció des del primer moment. El seu gènere (de fantasia) i tema (monotonia) m'interessen un munt. Adoro llegir llibres així, són molt del meu estil. Quan el van presentar sabia que havia de llegir-lo, sí o sí.

D'altra banda, després d'assebentar-me que era un retelling ja no podia més. Ara estan molt de moda, i n'he llegit uns quants: quasi sempre m'agraden. Si ja gaudeixo llegir els contes originals, veure com una història pot d'alguna manera ser reescrita (amb un protagonista, lloc o data diferents, per exemple) és genial. I si a més és semblant a Alícia al País de les Meravelles... què dir? Susurros de A.G.Howard ja va ser de les millors descobertes de l'estiu, aquesta pot ser de les millors de l'hivern.

Per últim, després de llegir la sinopsi i escoltar algunes recomanacions, així com llegir algunes ressenyes per internet, m'he convençut al 100%. Necessito llegir aquest llibre. El Jordi molt amablement me l'ha deixat (aprofito per agrair-li-ho) i ja l'he començat. Porto molt poc, però no crec que trigui gaire a acabar-lo. De moment és molt interessant, i està realment ben escrit (encara que té tocs una mica rars de tant en tant). No puc esperar a saber què passa!

Kim López Güell